Documental dirigit per Montse
Armengou i Ricard Belis que tanca la trilogia sobre la infantesa com a víctima
del franquisme, iniciada amb "Els nens perduts del franquisme" (2002)
i "Torneu-me el fill!" (2012).
Fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuaven tancats en internats.
Col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d'Auxilio Social es van convertir en una mena de presó per a aquests infants.
Allà van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses.
Avui destapen aquest passat ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai jutjats ni reparats.
Ser fill de mare soltera, pobre, amb pares a la presó per motius polítics o amb algun familiar malalt de tuberculosi era motiu suficient perquè un nen o una nena fos internat en un centre religiós o de l'Estat. La durada de l'estada era variable, però per a moltes criatures aquests centres es van convertir en autèntiques presons on van estar tancades des del naixement fins a la majoria d'edat.
Pallisses, violacions, treball esclau i vexacions van convertir en un malson la infantesa i l'adolescència de milers de criatures, i no només durant els primers anys del franquisme. La transició va arribar tard a molts d'aquests internats i els abusos van continuar fins ben entrada la democràcia.
El règim franquista va invertir pocs recursos en assistència però va explotar la beneficència amb finalitat propagandística donant la imatge d'una atenció exquisida a aquests nens. Però la realitat era ben diferent. Les criatures rebien caritat a canvi d'adoctrinament i sovint van patir uns maltractaments que excedien el que es pogués considerar normal per als càstigs de l'època.
Els maltractaments no eren, per sort, una pràctica generalitzada però sí massa freqüent. Tampoc no tenien lloc exclusivament en centres religiosos, ja que moltes víctimes van patir els abusos en centres dependents de l'Estat. A les tensions morals i la hipocresia de l'època, s'hi afegia la impunitat d'abusar d'unes criatures que difícilment podien denunciar res.
Les seqüeles dels abusos han perseguit tota la vida aquells nens. Ara, ja adults, han decidit obrir el quarto fosc de la memòria i denunciar uns fets que a altres països, com Irlanda, han merescut la condemna de l'Estat i de l'Església.
La majoria dels protagonistes del nostre documental no confien en la justícia espanyola i per això s'han afegit a la querella argentina contra els crims del franquisme que ha obert a Buenos Aires la jutge María Servini de Cubria. Mentrestant, han confiat el seu relat al programa “Sense ficció”, en unes entrevistes que per a molts han estat la reparació que els neguen les institucions.
Fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuaven tancats en internats.
Col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d'Auxilio Social es van convertir en una mena de presó per a aquests infants.
Allà van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses.
Avui destapen aquest passat ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai jutjats ni reparats.
Ser fill de mare soltera, pobre, amb pares a la presó per motius polítics o amb algun familiar malalt de tuberculosi era motiu suficient perquè un nen o una nena fos internat en un centre religiós o de l'Estat. La durada de l'estada era variable, però per a moltes criatures aquests centres es van convertir en autèntiques presons on van estar tancades des del naixement fins a la majoria d'edat.
Pallisses, violacions, treball esclau i vexacions van convertir en un malson la infantesa i l'adolescència de milers de criatures, i no només durant els primers anys del franquisme. La transició va arribar tard a molts d'aquests internats i els abusos van continuar fins ben entrada la democràcia.
El règim franquista va invertir pocs recursos en assistència però va explotar la beneficència amb finalitat propagandística donant la imatge d'una atenció exquisida a aquests nens. Però la realitat era ben diferent. Les criatures rebien caritat a canvi d'adoctrinament i sovint van patir uns maltractaments que excedien el que es pogués considerar normal per als càstigs de l'època.
Els maltractaments no eren, per sort, una pràctica generalitzada però sí massa freqüent. Tampoc no tenien lloc exclusivament en centres religiosos, ja que moltes víctimes van patir els abusos en centres dependents de l'Estat. A les tensions morals i la hipocresia de l'època, s'hi afegia la impunitat d'abusar d'unes criatures que difícilment podien denunciar res.
Les seqüeles dels abusos han perseguit tota la vida aquells nens. Ara, ja adults, han decidit obrir el quarto fosc de la memòria i denunciar uns fets que a altres països, com Irlanda, han merescut la condemna de l'Estat i de l'Església.
La majoria dels protagonistes del nostre documental no confien en la justícia espanyola i per això s'han afegit a la querella argentina contra els crims del franquisme que ha obert a Buenos Aires la jutge María Servini de Cubria. Mentrestant, han confiat el seu relat al programa “Sense ficció”, en unes entrevistes que per a molts han estat la reparació que els neguen les institucions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario