Els altres catalans
és un estudi periodístic i sociològic de Francesc Candel sobre els immigrants.
Editat per Edicions 62, es va publicar per primera vegada el 1964 i es
va posar a la venda la Diada de Sant Jordi, amb una tirada
inicial de 1.500 exemplars.[1]
Va ser el títol més venut d'aquell Sant Jordi i en pocs dies es va exhaurir la
primera edició. En tres setmanes se'n van vendre 30.000 exemplars.[1]
La publicació d'Els altres catalans havia estat
autoritzada definitivament el març de 1964, un cop comprovat que les 31 pàgines
censurades per la Secció d'Orientació Bibliogràfica del Ministeri d'Informació
i Turisme havien estat retocades o directament eliminades.[1] El llibre va ser editat primer en
català, amb la traducció de Ramon Folch i
Camarasa, que va saber conservar el peculiar estil de l'autor.[1] La versió castellana es va
publicar poc després.[1] Al mateix any van ser publicades
5 edicions més i l'any següent, 3 més.[1]
L'obra té el seu origen en l'article, «Los otros
catalanes», escrit en castellà el 1958 per a un número extraordinari dedicat a
Catalunya de la revista La Jirafa («Homenaje a Catalunya», Barcelona,
1958).[1] Es tractava d'un petit reportatge
que plantejava el dilema català/castellà i autòctons/immigrants.[1] Criticava els «murcians» que no
es volien adaptar, els catalans que menyspreaven els treballadors castellans i
la tibantor dels catalans de soca-rel que parlaven un castellà amb més o menys
afectació.[1]
Arran de la lectura de l'article, Jordi Pujol va manifestar el desig de
conèixer Francesc Candel i Josep Benet
va suggerir als responsables d'Edicions 62 que demanessin a l'autor de fer-ne
un llibre.[1] Max Cahner el va convèncer i Candel va
acceptar d'escriure'l però no amb el nom de Nosaltres, els immigrants
com li demanava l'editorial recordant l'èxit de Nosaltres,
els valencians, de Joan Fuster.[
Després de 16 reimpressions, el novembre de 2008, en
el primer aniversari de la mort de l'autor, Edicions 62 va publicar per primera
vegada la versió íntegra d'Els altres catalans.[1]
En la línia d'aquesta publicació, Candel també va escriure altres obres sobre
el mateix tema: Encara més sobre els altres catalans
(1973), Els altres catalans vint anys després (1985) i Els altres
catalans del segle XXI (2001) amb la col·laboració de Josep Maria Cuenca.[1]
Els altres catalans és l'obra més coneguda de Francesc Candel.[1] A mig camí entre el reportatge i
l'assaig, analitzava el paper de la immigració
a Catalunya i va obrir a l'autor les portes del periodisme a la
revista Destino.[1] L'autor explicava la seva
experiència i parlava obertament dels sentiments dels mal anomenats xarnegos.[1] Reivindicava la catalanitat dels
immigrants i a la vegada els demanava que no deixessin d'identificar-se amb el
seu lloc d'origen.[1] Pregonava que els nous catalans havien
de contribuir a la construcció del futur de la societat catalana en lloc de
destruir-la o mantenir-se'n aïllats i demanava, també, respecte als immigrants,
denominats despectivament, per alguns, xarnegos.[1]
Els altres catalans va marcar una fita en la reflexió sobre la configuració social de
Barcelona que estava en transformació pel creixement econòmic i l'arribada
massiva d'immigrants andalusos, murcians, gallecs i extremenys.[1] Els nouvinguts s'instal·laven a Can Tunis, Verdum
o la Trinitat,
barris de la perifèria de la ciutat i aïllats de la població autòctona.[1]
L'obra relatava una realitat
quotidiana desconeguda que les estadístiques no feien aflorar.[1] L'autor es va basar en moltes
entrevistes i va defensar la integració com a única sortida possible per
capgirar la marginació socioeconòmica en què es trobaven els immigrants, perquè
més enllà de les rivalitats i incomprensions que es donen en els contactes
entre comunitats, els catalans d'origen i els nous es necessitaven mútuament.[1] Candel apostava per evitar que
les dues comunitats es tanquessin en elles mateixes creient, els uns, que
Catalunya no ha de canviar de cap manera la seva fisonomia i, els altres, que
Catalunya acaba on ells viuen.[1]
El principal valor d'Els altres catalans va ser
oferir una mirada crítica des dels ulls d'un immigrant.[1] Aquest fet destacable ha provocat
la minimització, a vegades, d'altres mèrits importants del llibre, com és
l'estil desdramatitzat i planer que utilitzava i que partint de la seva pròpia
experiència li va permetre fer un sensible apropament humanístic a l'immigrant.[1]
No hay comentarios:
Publicar un comentario