Un charnego en el congreso
La posada en escena de
Gabriel Rufián al Congrés dels Diputats, afirmant-se com la demostració
empírica del fracàs del Reino de España – el xarnego castellanoparlant que
entoma i fa seva la bandera de l’independentisme català – ha desfermat la
polèmica entre alguns mitjans i formadors d’opinió espanyols. Vilaweb es feia
ressò de l’estira-i-arronsa cibernètic
entre Rufian i l’escriptor Pérez Reberte, i més tard, de la sensacional ridicularització
televisiva que Empar Moliner feu dels insults que Rufián rebé per totes bandes.
Entre les piulades a
twitter entre Pérez Reberte i Rufián, aquest finalitzà reenviant-li un recull
dels insults que ha rebut – no a Catalunya, sino a internet i, presumiblement,
provinents de l’Estat – arran de la reivindicació de la seva condició de xarnego
independentista. Entre aquests desqualificatius, resumidament hi trobariem:
“charnego agradecido”, “charnego acomplejado por excelencia”, “charnego
sobornado”, “traidor a los charnegos”.
Aquests retrets són
molt reveladors sobre què n’esperen els cyber-opinadors del xarnego d’en
Rufian. Per un costat el remeten a la seva condició socio-econòmica subalterna
dins la societat d’acollida, subjugat a una pretesa burgesia catalanista,
d’aquí ve el xarnego agraït i el xarnego sobornat. Altrament, una lectura
etnicista, sobre els seus origens identitaris, genera una espectativa de
lleialtat a la seva ancestralitat hispana i de defensa de postures polítiques
unionistes, d’aquí el xarnego traïdor.
Una interpretació més
sofisticada caldria per al xarnego acomplexat, però es sobreentén que es
refereix, “per excel·lència” (sic) a aquell descendent d’inmigrants que fa seus
els valors de la societat que l’acull, a la vegada que amaga per vergonya, els
seus origens aliens. Aquesta si més no, sembla la interpretació que Pérez
Reverte fa de la només aparent contradicció entre l’origen de Rufián i les
seves escolles polítiques. Segons aquell: “@gabrielrufian A usted no le llaman
charnego en España, sino en Cataluña. Y ése es el problema, creo. Su necesidad
de que no se lo llamen”. S’insinua en aquest comentari que el xarnego
acomplexat s’esforça per a no semblar-ho, el que el duria a adoptar l’actitud
contraria al que se n’espera de la seva condició de xarnego.
La veritat però és que
si avui dia, a Catalunya gairebé no se’n parlava més, del xarnego, és per
l’èxit que ha tingut la societat catalana d’integrar el gruix d’inmigrants
provinents d’altres parts de l’Estat. Als anys i 60 del segle passat, però,
quan es popularitzà l’expressió, la integració es veia com un repte de futur,
de resultat incert.
En aquest sentit,
devem molt a la clarividència de l’escriptor Paco Candel, autor de “Els altres catalans” (1964). En aquest
llibre, Candel defensà la integració com a única sortida possible per capgirar
la marginació socioeconòmica en què es trobaven els immigrants, donat que més
enllà de les rivalitats i incomprensions que es donaven en els contactes entre
comunitats, els catalans d’origen i els nous es necessitaven mútuament.
Com a recepta
identitària, Candel reivindicava la catalanitat dels immigrants i a la vegada
els apelava a que no deixessin d’identificar-se amb el seu lloc d’origen.
Pregonava que els nous catalans havien de contribuir a la construcció del futur
de la societat catalana en lloc de destruir-la o mantenir-se’n aïllats, alhora
que demanava, també, respecte als immigrants, denominats despectivament, per
alguns, de xarnegos. En qualsevol cas, quan
Candel fou elegit senador, als anys setanta, escrigué un llibre titulat “un
charnego en el senado” (1979), el qual seria indicatiu de que el mot estava en
vies de normalització i de quant estaven obertes les vies per a l’ascensió
social.
Una pregunta resta
però, en l’aire, i a la xarxa, envers l’assumpte del nostre flamant xarnego al
congrés. Pot ser que estiguem paradoxalment davant d’un nou cas de
catalanofòbia?. Si ho fos, seria un cas inusitat, però pot ser no tant…
Aquests darrers anys,
amb l’ascens de l’independentisme, els catalans hem assistit esparberats – amb
permís dels valencians – com l’anticatalanisme espanyolista ha tractat per tots
els mitjans de denigrar la bona imatge d’un moviment cívico-polític,
radicalment democràtic i exemplarment pulcre i pacífic com està sent el
sobiranisme català. D’ençà, riuades de tinta s’han llençat des de la capital de
l’Estat i des de mitjans quintacolumnistes per a tractar d’imposar el relat
d’un moviment secessionista ambs tics totalitaris nazi-feixistes. Paradoxalment,
s’han exacerbat els prejudicis que associen els catalans amb els jueus,
mitjançant el fil conductor de la tradició mercantil i un suposat caràcter
gasiu i egoista del nostre poble. Alhora, s’han explorat i rendibilitzat les
línies d’investigació policials que permetien associar el context català amb el
yihadisme, el terrorisme islamista.
La ridicularització de
la Moliner arribà al seu punt àlgid amb la descripció que en feu un article d’El
Confidencial de la intervenció de Rufián a la tribuna del Congrés.
Aquest no podia ser més eloquent de l’actualització de la conspiració
judeo-masónica-comunista: “Y allí subió a la tribuna un
tal Rufián, cara redonda, ojos achinados y rostro que si no fuera por la barba
negra podría parecerse al de Kim-Jong-un con uniforme negro que recordaba amargamente a las camisas tan al
gusto de Mussolini (…) su mirada me recordó vagamente a la mirada entre lánguida y drogada de los asesinos fanáticos del
Estado Islámico antes de inmolarse o de rebanarle el cuello a alguno de sus
rehenes.”
Arribats a aquestes
alçades de la pel·lícula, descarregar tota les ires i les fòbies anti-catalanistes
contra en Rufián, per ser inversemblantment xarnego i independentista, té
quelcom de revelador. Permet mostrar com la catalanofòbia no té fronteres i és
que estirant fins a l’extrem el xiclet de la incitació de l’odi i del
resentiment, fins i tot un xarnego assumit arriba a patir la catalanofòbia. I,
pel que sembla, en aquest cas rep per partida doble: per ser mal espanyol (com
a bon català que és) i per ser mal xarnego (i no cumplir amb el paper que li
pertoca, segons els designis del que ho deixà tot “atado y bien atado“!
És així com, ens
trobem davant d’un cas de profecia auto-realitzada: l’exemple de la
incomprensió de l’Espanya irrevocable (manllevant l’expressió tan nostrada d’en
Francesc Viadel) amb el cas del xarnego emancipat és la prova del cotó fluix de
què no hi ha res a fer, que ja podem anar fent via…
He aquí su derrota
y he aquí nuestra victoria.
Nota del Blog:
El 1 de enero de 1.979 mi amigo del alma Francisco
Candel publicó un libro titulado “Un charnego en el senado” contando sus
experiencias como Senador de la Alta Cámara desde el 15 de junio de 1.977 hasta
el 29 de diciembre de 1.978.
Hoy hemos visto en el Congreso de los Diputados a un
joven brillante declarándose “charnego”, decir en sus cinco breves minutos de
intervención, permitidos, verdades como puños que harían sonrojar a cualquier
ser humano. En las bancadas de casi todos los partidos se reían o hacían gestos
menospreciando las palabras del orador intentando con su enorme hipocresía,
minimizar o mejor dicho ridiculizar al representante de Esquerra Republicana de
Cataluña.
No hay comentarios:
Publicar un comentario